Què us sembla la iniciativa que han tingut?
Trobeu normal i habitual l'opinió que té l'assessor municipal sobre ells?
lunes, 20 de diciembre de 2010
Solucions per als sense sostre
A continuació, us presentem un article en el qual es veu la sol·lució que han trobat a Praga per a les persones que es troben en aquesta situació.
http://www.cafebabel.es/article/20936/els-sense-sostre-a-labordatge.html
lunes, 13 de diciembre de 2010
Per saber-ne més!
1. Els coneixem?
Quan parlem d'una persona Sense Sostre ens ve al cap la idea d'un individu brut, mal vestit, que fa molta pudor i va arrossegant uns cartrons mig trencats. Potser pensem en aquell individu fet pols, agafat a un "tetrabrick" de vi i que parla amb veu alta, desvariejant. Fins i tot, alguna vegada el veiem dormint en els porxos d'alguna església o en algun caixer automàtic, quan no l'esquivem o desviem la mirada per evitar sentir-nos afectats. La falta d'un sostre és el que el defineix.
Si parlem d'una persona Sense Llar ens referim a aquelles persones que, tot i tenir un sostre en el sentit literal de la paraula, els manca tot el que suposa viure en una veritable llar. Potser viuen en alguna pensió barata de les que es volen eliminar per "posar guapa" la ciutat. Però no disposen de les mínimes condicions d'habitatge que els permeti viure amb dignitat, el caliu d'una família, el suport d'un grup d'amics,... Hi ha moltes persones que són Sense Llar però que estan amagades, ja que la solitud, el patiment i l'angoixa es poden disfressar. Però no per això deixa de ser un autèntic drama.
És difícil trobar alguna notícia en els mitjans de comunicació que faci referència a les persones Sense Llar, si no és per parlar d'algun acte violent o alguna mort –dic alguna, perquè de la major part de les morts dels pobres i exclosos ni se'n parla–.
2. Es pot parlar de culpables?
Si ens endinsem una mica en el món de l'exclusió veiem que tot és bastant més complex del que sembla a primera vista o, si més no, del que intenten transmetre els "dominadors socials". No es pot parlar de culpables. I si es pot, potser no sigui pensant en els que pensem...
De fet, si mirem les interioritats del funcionament social ens adonem que la major part de les vegades, les persones excloses han arribat a aquesta situació abocats per les circumstàncies que els ha "tocat" viure, per una tràgica "loteria". Pregumtem-nos: Qui ha escollit néixer en un país o un altre? Qui ha pogut triar viure en una família on les relacions humanes han estat constructives o destructives? Ha tingut les mateixes oportunitats de formació cultural el fill d'un metge que el fill d'un treballador en situació d'atur? He pogut escollir un pare que no fos alcohòlic o drogodependent o una mare prostituta, o m'ha vingut imposat?
3. Els Sense Llar són molestos en la nostra civilització
La llista de casos pot créixer indefinidament perquè és el que ens toca patir a diari. En definitiva, el que ens trobem és que, tot i que per a l'Administració les persones Sense Llar són molt molestes, per un altre cantó sembla que els interessa que es mantinguin. Despeses sumptuoses en mil "guggenheims" diversos resulten més electorals i més rendibles que despeses socials urgents. És com si es complis un cop més allò que vaig sentir una vegada en un diàleg: perquè hi hagi rics, necessàriament hi ha d'haver pobres, perquè la riquesa és un terme relatiu a la pobresa. Així, l'Administració, el que fa és donar respostes aïllades i descoordinades, tractant de posar un "pegat" perquè no esclati el globus que es va inflant. Les persones que reben les demandes constants d'aquest col.lectiu es cremen amb facilitat i l'eficàcia queda anul.lada. Penso que el que s'hauria de fer però no es fa, és un pla d'intervenció global i multidisciplinar, comptant amb la coordinació dins dels diferents departaments de les Administracions, per abastar les múltiples dimensions que afecten les persones Sense Llar.
4. Recuperar la dignitat
En la creació d'aquests espais vitals hi juguem un paper fonamental tots els ciutadans. No és una tasca que puguem deixar en mans de les Institucions públiques o privades, sinó que tots hi tenim una responsabilitat personal i col.lectiva.
Quan hem estat capaços de traspassar aquesta frontera, ja no ens trobem pel carrer amb una persona bruta i fastigosa. Des d'aquell moment ens comencem a trobar amb el Jaume, el Pere, la Pepita... Tenen un nom i una història, però també tenen uns drets que sovint els hem deixat aparcats en un cantó, i que els hem d'ajudar a recuperar. El que no facis tu, es quedarà sense fer i no pensis que ningú no ho farà per tu.
Quan parlem d'una persona Sense Sostre ens ve al cap la idea d'un individu brut, mal vestit, que fa molta pudor i va arrossegant uns cartrons mig trencats. Potser pensem en aquell individu fet pols, agafat a un "tetrabrick" de vi i que parla amb veu alta, desvariejant. Fins i tot, alguna vegada el veiem dormint en els porxos d'alguna església o en algun caixer automàtic, quan no l'esquivem o desviem la mirada per evitar sentir-nos afectats. La falta d'un sostre és el que el defineix.
Si parlem d'una persona Sense Llar ens referim a aquelles persones que, tot i tenir un sostre en el sentit literal de la paraula, els manca tot el que suposa viure en una veritable llar. Potser viuen en alguna pensió barata de les que es volen eliminar per "posar guapa" la ciutat. Però no disposen de les mínimes condicions d'habitatge que els permeti viure amb dignitat, el caliu d'una família, el suport d'un grup d'amics,... Hi ha moltes persones que són Sense Llar però que estan amagades, ja que la solitud, el patiment i l'angoixa es poden disfressar. Però no per això deixa de ser un autèntic drama.
És difícil trobar alguna notícia en els mitjans de comunicació que faci referència a les persones Sense Llar, si no és per parlar d'algun acte violent o alguna mort –dic alguna, perquè de la major part de les morts dels pobres i exclosos ni se'n parla–.
2. Es pot parlar de culpables?
Si ens endinsem una mica en el món de l'exclusió veiem que tot és bastant més complex del que sembla a primera vista o, si més no, del que intenten transmetre els "dominadors socials". No es pot parlar de culpables. I si es pot, potser no sigui pensant en els que pensem...
De fet, si mirem les interioritats del funcionament social ens adonem que la major part de les vegades, les persones excloses han arribat a aquesta situació abocats per les circumstàncies que els ha "tocat" viure, per una tràgica "loteria". Pregumtem-nos: Qui ha escollit néixer en un país o un altre? Qui ha pogut triar viure en una família on les relacions humanes han estat constructives o destructives? Ha tingut les mateixes oportunitats de formació cultural el fill d'un metge que el fill d'un treballador en situació d'atur? He pogut escollir un pare que no fos alcohòlic o drogodependent o una mare prostituta, o m'ha vingut imposat?
3. Els Sense Llar són molestos en la nostra civilització
La llista de casos pot créixer indefinidament perquè és el que ens toca patir a diari. En definitiva, el que ens trobem és que, tot i que per a l'Administració les persones Sense Llar són molt molestes, per un altre cantó sembla que els interessa que es mantinguin. Despeses sumptuoses en mil "guggenheims" diversos resulten més electorals i més rendibles que despeses socials urgents. És com si es complis un cop més allò que vaig sentir una vegada en un diàleg: perquè hi hagi rics, necessàriament hi ha d'haver pobres, perquè la riquesa és un terme relatiu a la pobresa. Així, l'Administració, el que fa és donar respostes aïllades i descoordinades, tractant de posar un "pegat" perquè no esclati el globus que es va inflant. Les persones que reben les demandes constants d'aquest col.lectiu es cremen amb facilitat i l'eficàcia queda anul.lada. Penso que el que s'hauria de fer però no es fa, és un pla d'intervenció global i multidisciplinar, comptant amb la coordinació dins dels diferents departaments de les Administracions, per abastar les múltiples dimensions que afecten les persones Sense Llar.
4. Recuperar la dignitat
En la creació d'aquests espais vitals hi juguem un paper fonamental tots els ciutadans. No és una tasca que puguem deixar en mans de les Institucions públiques o privades, sinó que tots hi tenim una responsabilitat personal i col.lectiva.
Quan hem estat capaços de traspassar aquesta frontera, ja no ens trobem pel carrer amb una persona bruta i fastigosa. Des d'aquell moment ens comencem a trobar amb el Jaume, el Pere, la Pepita... Tenen un nom i una història, però també tenen uns drets que sovint els hem deixat aparcats en un cantó, i que els hem d'ajudar a recuperar. El que no facis tu, es quedarà sense fer i no pensis que ningú no ho farà per tu.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)